Escultura

Es diu escultura (del llatí Sculptura) a l’art de modelar el fang, tallar en pedra, fusta o altres materials.

És una de les Belles Arts en la qual l’escultor s’expressa creant volums i conformant espais …. l’escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que hi ha dins de la ment de l’artista.

Pablo Gargallo Catalán

Pablo Gargallo, la creació d’un nou llenguatge escultòric.

 

Pablo Gargallo(1881-1934), escultor català de principis de segle vint que desfa contradiccions aparentment irreconciliables.

Atrevit, intenta (i aconsegueix) esculpir el buit contravenint la norma de l’escultura que consisteix en donar forma al volum. I gosa substituir els materials convencionals per les làmines de ferro forjat treballant el volum como no ho havia fet mai abans cap artista.

Eclèctic, es formà en el noucentisme i derivà entre el modernisme de formes rodones, la simplicitat del contacte amb el cubisme i els plantejaments es

pirituals de l’expressionisme. Mesclà, com fan tots els grans artistes, diferents tendències artístiques, diverses metodologies, fins a crear quelcom nou des de la seva pròpia singularitat.

Harmònic, aconsegueix que la seva escultura es relacioni amb el seu context i vagi més enllà dels seus propis límits físics. Als seus treballs l’aire entra a través de la placa y l’emplena de llum, construint el volum en negatiu. L’experiència d’unir l’exterior amb allò interior assoleix la seva màxima expressió.

Únic enmig de la diversitat més plural, aconsegueix que les seves obres puguin ser vistes des de diferents perspectives sense perdre en tot moment la identitat particular en tot allò divers. Una autèntica meravella i un plaer per a l’espectador que pot contemplar activament l’obra circumdant-la fins que és ella mateixa la que acaba encerclant a aquell que la contempla.

Us presentem dos exemples, molt diferents, però que contenen l’esperit d’un creador que obrí nous camins en el món de l’escultura i de l’art: un profeta d’una força brutal i una ballarina d’una delicadesa exquisita.

 

El profeta

 
“Una espiritualitat confrontativa connectada amb la terra”

La gran ballarina

 
Una delícia subtil
 

Pablo Gargallo, escultor.  Música: Debussy, arpa i flauta.

 

 

Museu Pablo Gargallo, Saragossa.

 

Eduardo Chillida

“Des de l’espai, amb el seu germà el temps, sota la gravetat insistent, sentint la matèria com un espai més lent, em pregunto amb sorpresa sobre allò que desconec.”

E. Chillida ~ Preguntes

Chillida, desocupant l’espai al voltant del buit.

 

Eduardo Chillida (Donostia/San Sebastián, 1924-2002) és una figura clau en l’escultura del segle XX, continuador de la tradició escultòrica en ferro iniciada per Picasso, Julio González i Pablo Gargallo. L’artista començà estudis d’arquitectura a Madrid, que aviat abandonà per a dedicar-se a l’escultura. Després d’una breu estança a París, el 1951, retornà al País Basc. El 1958 obtingué el Gran premi d’Escultura de la Bienal de Venècia. La seva col.laboració amb filòsofs –Heidegger, Cioran- i poetes –Jorge Guillén- donen fe de l’interès per a l’essència de les seves obres.

Una de les principals preocupacions de Chillida: definir l’espai a través dels seus límits.” El límit és el vertader protagonista de l’espai”, arribà a afirmar l’escultor.

I és a través del joc amb els límits que es defineixen els tres elements que la configuren: per un cantó, l’espai que envolta la peça, concentrat al voltant de la mateixa; per altre, el dels propis volums de secció rectangular (els “espais positius”, carregats de matèria) i, per últim, el del propi buit interior, l’ “espai negatiu”, el qual es forja com un nucli invisible, com vertader articulador de l’obra. És al voltant d’aquest buit del qual emergeixen de forma ordenada els volums, que les formes es giren i es trenquen angularment, al ritme sincopat d’una accentuada energia marcada per diversos fluxos diagonals que permeten modular l’espai i generar, malgrat la quietud i rotunditat derivades del material, una sensació de serè dinamisme.

La recerca d’aquest espai buit com espai positiu: vet aquí el gran repte de Chillida i de la seva obra. Tal vegada la sublimació de l’obra d’art, aquella en què allò material, allò que està allí, no és tant important com el que no veiem, sinó part tant sols del què l’artista ha volgut crear. De tal forma l’espectador pot també intuir allò que no pot veure, allò que no té matèria i és pur buit.

Chillida, un escultor d’intuïcions més que de certeses; un artista que no busca allò estable, allò fix; no vol consolidar, sinó seguir sempre a la recerca sense descans, estendre més que arribar, aproximar-se sempre.

“Hi ha més o menys inestabilitat; el què no hi ha és estabilitat;
no serà la persistència de la inestabilitat l’únic estable?”

Aquí rau la saviesa, en el fet de donar-se compte que allò importat és el viatge més que el destí, l’exploració que el resultat, la intuïció que la certesa.

Us presentem, sense més preàmbuls, part del seu viatge creatiu ple d’una sutil monumentalitat.

Chillida: Lo profundo es el aire

 

Jaume Plensa

Jaume Plensa neix a Barcelona, el 1955. Es forma a l’Escola de Belles Arts de la seva ciutat natal. El 1980, després de realitzar la seva primera exposició, comença a ser conegut. Des d’aleshores ha viscut i treballat en països com Alemanya, Bèlgica, Anglaterra o França. Una part important de la seva trajectòria l’ha dedicat a l’escultura en espais públics, de tal manera que el seu treball es pot trobar a ciutats de tot el món. Algunes de les seves creacions més brillants han sigut “The Crown Fountain” al Millennium Park de Chicago o el projecte “Breathing” per a la BBC de Londres. Entre altres premis, obté e 2012 el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Artista pacient, conscient que l’obra requereix d’un temps per a ser creada i també per a ser estimada:fa 50 anys, la instal.lació d’una estàtua de Picasso a Chicago va rebre una pluja de crítiques. L’alcalde aleshores de la ciutat, Richard J. Daley, va dir als seus ciutadans que estimarien aquella escultura encara que no ho sabessin. Actualment, l’obra del malagueny és una de les icones de la ciutat. L’anècdota sintetitza la definició que Plensa estableix entre l’art i l’espai públic: “Quan instal.les l’obra, la gent la critica i diu que es necessiten diners per altres coses més importants, com la sanitat”. Després, arriba allò que l’escultor considera un període d’assentament, quan la gent “se sent orgullosa de tenir bellesa en la seva ciutat”. Per a Plensa, aquesta domesticació de l’espai públic és un procés natural: “l’obra sempre necessita temps per a trobar la pau en un entorn salvatge”.

En una època governada per la immediatesa i el desig per multiplicar la producció, Plensa admet que alguna vegada s’ha plantejat si l’escultura ha esdevingut anacrònica. La idea, tanmateix, s’esfuma ràpidament del seu cap: “L’escultura és un lloc al qual sempre pots anar”. Com Peter Pan a la caça de la seva ombra, l’artista també persegueix l’anhel d’apoderar-se d’allò transitiu. “La bellesa és el lloc comú en el qual tots podem coincidir”.

Més que per corrents artístiques, Plensa considera que la seva obra es veu especialment influïda per la cultura mediterrània: “Em sorprenen les enormes similituds entre aquestes cultures, aquesta capacitat de viatjar i sentir-te a casa allà on estiguis”, confessa el barceloní, que se sent “de molts llocs”. Però a la vegada recorda la importància de la diversitat: “Cada persona és un lloc en si mateixa i necessitem protegir les diferències de cadascú, si tots tinguéssim la mateixa opinió, això seria avorridíssim”.

Des de l’Escola de l’Ésser empatitzem amb l’actitud, eclèctica, de sentir-se de llocs ben diversos connectats per una bellesa essencial que els uneix. Compartim part de l’obra de Plensa que instal.lant-se en allò públic ens convida a entrar en allò més íntim. Endavant.

Entrevista a Jaume Plensa

Blanc sobre Blanc – LA BELLESA

Web de l’artistahttp://jaumeplensa.com/

Si no desitgeu que el vostre contingut formi part del fons de documentació proporcionat per l’Escola de l’Ésser amb l’única finalitat de col·laborar en l’aprenentatge de l’ART DE LA MEDITACIÓ, o us sentiu vulnerats en els vostres drets, no dubteu en contactar amb nosaltres a l’adreça de correu electrònic info@escoladelesser.com.
Moltes gràcies.

ESCOLA
DE L’ÉSSER
Centre de  Teràpia i Meditació

Logo Escola de l'Ésser

Rda. General Mitre 230, pral 1a.
08006 BARCELONA
Tel. 932375289

Ús de cookies

Aquest lloc web fa ús de cookies per tal d'oferir una millor experiència d'usuari. Si continueu navegant, considerarem que n'accepteu l'ús. Podeu obtenir més informació consultant la nostra política de cookies.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para ofrecer una mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de su uso. Puede obtener más información consultando nuestra política de cookies.

ACEPTAR
Aviso de cookies