El Jardín del Edén

8 juny 2020

El jardín del Edén: Diario de Vida Muerte 

(2016)
Dicuzzo, Cristina
Madrid: Rigden

La psicoterapeuta Cristina Dicuzzo ens obre el seu diari més íntim, el dels darrers mesos de la seva vida en el ràpid camí cap a la mort.   Un camí que, per a l’autora, esdevé un viatge transformador a través del qual pot sentir amb major plenitud el seu amor cap a la vida i trobar finalment l’Edèn, aquell lloc on tot està bé.   Com escriu Dicuzzo: “avui estic més viva que mai, perquè mai un no està tan viu com quan mira de cara a la mort”.

Ampliar comentari

El diari de vida mort, tal com Cristina Dicuzzo anomena el Jardín del Edén”, ens ofereix un profund testimoni de la vivència íntima i personal del procés de malaltia pel que va passar aquesta psicoterapeuta els darrers dos anys de la seva vida. Un missatge esperançador, el seu, malgrat el malaurat final i la duresa del càncer, que ens convida a viure mentre estiguem vius, des de la certesa que no sabem el temps que ens resta, que el rellotge avança i que no tenim tant temps com ens creiem. El testimoni d’una Cristina Dicuzzo lúcida i sàvia en els moments en què tan ràpidament s’apropava a la mort és, doncs, una autèntica alenada de vida.

Dicuzzo ens recorda una certesa, una de les poques que tenim a la vida, que sovint oblidem: l’inexorable final és per a tots igual. La impermanència és una de les grans lliçons que l’autora ens vol transmetre; el fet que demà tot pot ser diferent i que la majoria no n’estem, de preparats. Creiem que serem eterns, i només la consciència de mort en el dia a dia, en les petites coses que moren diàriament, ens pot apropar a una vida més plena, i sobretot més plena d’amor. Sí, perquè com afirma Dicuzzo, sovint deixem el que és important per atendre el més urgent, i passen els dies, i passen els anys, i el veritablement important, les nostres relacions i els nostres afectes, els deixem per a més endavant.

Atreviment també el de l’autora quan insinua la malaltia com a elecció, una prova escollida com a via per a sanar i créixer espiritualment. “És clar que voldria no està malalta!”, afirma. Però desmitifica amb el seu testimoni la idea que emmalaltim perquè alguna cosa no fem o no vàrem fer bé, com si fos una espècie de càstig. I també humilitat i gratitud, la de Cristina Dicuzzo, davant aquells que la van acompanyar fins al final. El seu manifest reconeixement de l’entrega i amorositat dels qui la varen acompanyar, familiars i amics, rescata de l’oblit aquests fidels cuidadors sovint oblidats en els processos llargs de malalties.

Cristina Dicuzzo concilia una aparent contradicció: més consciència de mort, més plenitud de vida. No cal esperar al final per a apropar-nos a l’altre, per a estimar l’altre, per a perdonar l’altre, perquè aleshores ja no tindrem temps. En aquest viatge transformador l’autora expressa com en el seu procés de malaltia i camí cap a la mort ha retrobat l’amor, l’amor cap a si mateixa. Especialment l’amor que havia rebut i que no havia estat capaç de reconèixer, tal com expressa clarament ella mateixa: “jo també era digna d’amor”. Aquest seria l’Edèn, un lloc dins nostre on tot està bé. El seu missatge és, doncs, un missatge de vida: tots som dignes d’amor, a vegades només fa falta reconèixer allò que ja tenim. No esperem a tenir la mort a la cantonada per descobrir el que és l’essència de la vida.

Gràcies Cristina per la teva generositat en obrir-nos el teu cor i fer-nos partícips del teu diari més íntim.

Bona Lectura i Bona Vida!

Facebook Pagelike Widget