El sentit del gust és el segon sentit que el nadó desenvolupa,
uns moments després de néixer.
Quan el nadó neix l’olfacte el guia cap a la mare, i quan comença a mamar se li desperten totes les papil.les gustatives de l’interior de la boca i de la llengua; llavors comença la “fase oral”.
La fase oral s’allarga aproximadament fins als dos anys i mig i és la primera etapa dins la psicologia evolutiva del nadó. Durant aquests dos anys la criatura sent la necessitat instintiva d’explorar i ho fa a través del gust; tot el que troba s’ho fica a la boca. El primer que troba, òbviament, és el seu cos; tots els seus ditets de mans i peus van directes a la seva boqueta. D’aquesta exploració, tant interessant per ell, neix la primera concepció que el nadó es fa del seu cos, tot i que encara no sap que en té un de propi ja que dins la seva psique tant primarenca ell i la seva mare són un sol ésser. És a partir de l’any quan comença a diferenciar i adonar-se que en realitat són dos éssers, mare i fill.
Primer, doncs, explora els seu cos i el de la seva mare, després seguirà amb tots els objectes que trobi dins el bressol, i aprendrà totes les diferents textures: fusta, goma, plàstic, llençols, mantetes…
Quan comença a desplaçar-se per la casa (gateig i primeres passes) el seu instint explorador li farà agafar tot el que troba i ficar-s’ho dins la boqueta; en aquest moment el sentit del gust ja inicia dos camins.
Primer camí: Quan l’objecte que explora és “inofensiu” (un objecte que no talli, no tòxic, que no es pugui ennuegar, etc), podrà gaudir del sentit del gust en estat pur i estar-s’hi tanta estona com necessiti. En canvi quan l’objecte que agafa és “perillós” just en el moment que el toca sentirà un crit (de l’adult que està amb ell) que l’alertarà de tal manera que l’acte exploratiu quedarà estroncat i el sentit del gust quedarà associat a alerta: aquest és el segon camí.
Si l’infant ha rebut molts ensurts d’alerta en la seva fase oral, el sentit del gust li quedarà eclipsat per la por, llavors el gust dificilment li quedarà associat al plaer, d’aquí es desenvoluparà un caràcter amb menys capacitat de poder connectar el menjar amb el gaudir. És el caràcter oral que explicaré més endavant.
Si seguim el mateix camí que en el sentit de l’olfacte, per a poder enllaçar gust i instint, cal desfer associacions arrelades des de fa molts anys. És un treball de constància i amor que val la pena.
Potenciant el primer camí: unir instint i gus
- Crea un espai còmode (millor si és a terra) i envolta’t d’uns quants bols plens de diferents menjars – un menjar a cada bol. Posa-hi menjars familiars per tu i sabors nous.
- Fes unes quantes respiracions profundes amb les mans al ventre.
- Tanca els ulls i amb les respiracions intenta calmar els pensaments.
- Per ajudar-te a enfortir l’instint pots posar música ètnica de timbals.
- Amb els ulls tancats agafa una mica de menjar amb els dits i posa-te’l a la boca.
- Quan tinguis el menjar a la boca no intentis esbrinar què és.
- Posa tota la teva atenció en notar el sabor, sense pensar si t’agrada o no, nomes sentir-lo.
- Posa la teva atenció també, en captar com es desperten les papil.les del gust.
- Nota com a mesura que el menjar juga dins la boca, tu vas ensalivant.
- Ves engolint lentament, nota quins músculs treballen per a poder empassar el menjar.
- Ves repetint aleatòriament, tastant els menjars dels bols a l’atzar, aixi debilitem el control.
- És molt important que durant tota l’estona de l’exploració puguis gaudir-la com un joc.
- L’actitud lúdica també ens ajuda a enfortir l’instint.
Observem com funciona el segon camí: quan el sentit del gust està “des-equilibrat”.
Tal com he dit abans, al llarg de la fase oral el nadó explorarà el món que l’envolta a través del gust, i aquest sentit quedarà desconnectat de l’instint cada vegada que es relacioni amb un objecte “perillós” i la seva apassionant exploració quedi estroncada per l’ensurt de l’adult que acabarà apartant-lo d’aquella font de coneixement tant interessant.
Aquesta experiència s’anirà repetint al llarg del dia i si es dóna massa sovint, la criatura guardarà en la seva memòria moltes sensacions de por o d’alerta associades al gust. Aixo provocarà que aquest sentit li quedi desconnectat de l’instint i per tant des-equilibrat, i d’adult tendirà al rebuig, al desinterès o a l’aferrament vers el gust.
El que anomenem “caràcter oral” és aquell tarannà en el que la persona sent de manera inconscient que li manca alguna cosa en el “gust per la vida”, que la seva relació amb el menjar està escapçada. De fet la sensació és real, perquè sense saber-ho la persona capta la manca de plaer instintiu pròpia de l’acte de menjar. Aquesta mancança inconscient engega un motor d’atracció vers els actes orals: menjar, beure, fumar… però tanmateix aquests moments orals un cop realitzats no li proporcionen sensació de satisfació perquè l’instint del plaer en el gust no ha estat connectat i per tant no ha estat satisfet. Com que la persona no se sent “plena” tendirà a repetir l’encontre oral (menjar, beure, fumar…) sentint que el seu desig no està satisfet i pensant que si ho repeteix per fi sentirà que el got de la necessitat queda del tot ple, però sense adonar-se’n està confonent qualitat amb quantitat, i sense voler-ho està fixant un bucle energètic d’atracció-rebuig cap a l’objecte oral. Atracció perquè sent que el necessita, sensació errònia perquè no necessita l’objecte, sinó la connexió entre l’instint i el gust. I rebuig perquè el seu cos rep d’una manera clara que l’objecte oral no és una font de satisfacció instintiva, sinó que és una font de satisfaccó passatgera, efímera: quan l’objecte oral desapareix la sensació de satisfacció també desapareix. Aleshores es pot despertar la sensació de frustració.
Què és la gula? La gula no és gana. Per tant, no és un instint de satisfer les necessitats bàsiques d’alimentar el nostre cos; tampoc és un instint de satisfer el plaer de menjar, més aviat tot el contrari. Hi ha una búsqueda del plaer, sens dubte, però com que la persona no està en contacte amb el seu instint sinó amb el desig, la sensació de satisfacció no arriba ja que el desig és un miratge. Quan sentim desig la nostra bruíxola interior enfoca l’objecte oral, i quan més el mirem més el desitgem. I en aquesta situació estem més enfora que endins, és a dir quan estem més en contacte amb l’objecte que amb l’instint, la sensació de plenitud no arriba perquè la plenitud és una experiència interna, i per sentir-la cal que la nostra brúixola enfoqui el nostre interior. La gula és, doncs, un bucle energètic on quedem atrapats: quant més desitjo, menys sento l’instint; amb més desig i menys instint, apareix una por oculta que treballa des de l’inconscient: “la por a la frustració”. Llavors menjo des del desig i com que no m’omple encara menjo més i així es fa el bucle oral que ens atipa i omple l’estómac, però que no ens satisfar instintivament. El mateix bucle succeeix amb l’acte de fumar i de beure.
Com podem tornar a unir el sentit del gust
amb l’instint
- Cuinar menjars senzills per tal de poder recuperar el gust natural dels aliments.
- Si mengem tranquil·lament el sabor dels aliments pren protagonisme.
- Si menges molt de pressa juga a menjar amb la mà no habitual, és la manera de fer-ho lent.
- Algun dia pots jugar a menjar amb els ulls tancats, sense la vista s’activa molt el gust.
- En família podem jugar a donar-nos el menjar a la boca, així es desperta la memòria cel.lular.
- Amb els nens podem jugar a descobrir amb el gust els ingredients de l’àpat que mengem.
- Podem jugar a introduir aliments i sabors nous.
- Olora el menjar just abans de començar a tastar-lo (el gust i l’olfacte es potencien junts).
Recuperar l’instint per menjar en el fons és recuperar el gust per la vida!
Mercè Cid
Membre de l’Equip de l’Escola de l’Ésser
merce.tam@gmail.com | 630 518 730
Currículum