Món terapèutic
ArticlesEl procés terapèutic
Estem d’enhorabona a l’Escola… i no parem…
Acabem d’inaugurar un nou apartat a la Web: El Món de la Teràpia.
La meva humil aportació és compartir amb vosaltres les conclusions a què he arribat professionalment sobre el procés terapèutic.
Considero que molts començaments terapèutics han estat intuïtius. Sents alguna cosa per dins que t’empeny a accelerar-lo. Amb poca consciència i, en el meu cas, molta acció.
Sempre hi ha un “foc intern” que t’impulsa al moviment. Jo crec que les persones busquem en principi solucionar problemes que no ens deixen viure en pau. Amb ensopegades, cops dolorosos i nocius, acabem prenent consciència que la responsabilitat del nostre fer i viure depèn d’un mateix. És el reflex d’un ésser inquiet, que no li valen els recursos obtinguts fins ara. Vol anar més enllà. Cercador per definició.
Per tant considero que tot procés de creixement necessita constància, paciència i temps. Per aquest motiu, trobar un alleujament ràpid a la insatisfacció no és suficient, ja que es tracta d’una solució superficial i efímera.
El procés terapèutic promou una transformació personal més profunda i estable, ja que en augmentar la capacitat d’adonar-se li permet estar en contacte amb les autèntiques necessitats i, per tant, sentir, pensar i actuar d’una manera integrada i harmònica. En definitiva, adquirir més consciència i confiança en el propi procés autoregulador que acaba establint l’equilibri.
El procés s’assembla, com va descriure Perls, a l’acte de pelar una ceba: capa a capa, prenent contacte cada vegada més en profunditat amb un mateix i sent més conscient de com s’és realment, amb autenticitat: descobrint. A mesura que es va integrant les parts negades o ignorades, s’està més capacitat per explorar altres àrees més sensibles de la vida, i es continua avançant en un procés de descobriment personal.
La confiança en el procés i en el terapeuta constitueix un factor fonamental que permet integrar les experiències doloroses, créixer com a persona, relacionar-se amb autenticitat i afrontar amb més saviesa els reptes que l’existència posa constantment per davant.
En aquest procés s’arriba a la maduració. Com en l’ésser humà en el seu desenvolupament. Trobem dues alternatives: o el nen creix i aprèn a sobreposar-se a la frustració o es transforma en un malcriat. Acompanyament delicat sense frustració provoca inevitablement que el nen no aprengui a mobilitzar els seus propis recursos i descobreixi que potser és capaç de fer alguna cosa per si mateix. Sense frustració, el nen tendeix a evitar-la manipulant l’ambient.
En definitiva, sense frustració no hi ha creixement, només una lleugeresa i suau mostra de la neurosi i res més. I, per descomptat, el terapeuta ha de ser motor incitador d’aquesta confrontació amb la part neuròtica del client.
El procés de maduració de la personal és conscienciar per després poder traspassar els bloquejos que li impedeixen que ella se sostingui en els seus propis peus. Es tracta d’acompanyar-la a fer la transició des del suport ambiental cap a l’auto suport. Aquest camí s’aconsegueix mitjançant “l’impasse”, veritable punt d’inflexió del procés.
El terapeuta ha de crear la situació en la qual la persona pugui créixer. El medi és la frustració del client de tal manera que es vegi forçat a desenvolupar el seu propi potencial.
D’aquesta manera la teràpia és una valuosa i eficaç eina perquè les parts desposseïdes de la personalitat siguin re-posseïdes, fins al punt que la persona s’encari al món amb plena responsabilitat.
Aquest procés cap a ”l’impasse” està ple d’avenços i retrocessos. La persona , sola, no consciència aquest buit interior. D’aquí la necessitat d’un professional que des de fora abona les condicions perquè el client conscienciï que frustrant-lo s’encara amb els seus bloquejos, les seves inhibicions i, finalment, descobreix amb sorpresa que el que provocava bloqueig i patiment era fruit de la seva pròpia fantasia. En “l’impasse” sempre hi ha una mica de bogeria.
La presa de consciència implica travessar la por -sense esperar inútilment que desaparegui per si sola- amb el coratge suficient per posar en qüestió la imatge del que la persona creu que és; donar un pas cap al temut buit -aquest buit fèrtil-, ja que és a partir d’aquest lloc des d’on la persona pot obtenir una mica més de llum sobre la seva realitat objectiva i experimentar la satisfacció que produeix trobar alguna cosa seva que havia perdut.
Finalment el tancament del procés és restaurar el sentiment bàsic de confiança, que en el seu moment es va perdre, i la capacitat d’amor tant cap a un mateix com cap als altres.
Es un camino de autoconocimiento para poder amarnos y amar, restaurar en cada uno de nosotros la capacidad de entregarnos al Amor. Pasa por la aceptación de nosotros mismos y el agradecimiento a todos los seres que nos han acompañado y acompañan en nuestra vida.
Un síntoma de un proceso es que al terminar, la persona sienta un sincero sentimiento de agradecimiento hacia todos aquellos que han participado en mayor o menor medida en su proceso.
Este es el sentir de quien escribe estas líneas.
