Món terapèutic

Articles
Facebooktwittergoogle_plusmailFacebooktwittergoogle_plusmail

 

La teràpia gestalt: l’actitud creativa i l’art

by | 3 des., 2016

Les vinculacions i els denominadors comuns entre teràpia i el fer creatiu estan fora de dubtes. El present article no només pretén argumentar aquesta afirmació, sinó que té la intenció de deixar palès que sense una actitud creativa no hi ha una autèntica teràpia gestalt.

I què és ser creatiu? No és un atribut exclusiu de persones especials per raons genètiques. És una capacitat que tothom té en potència, encara que malauradament en molts casos ben poc desenvolupada. És la capacitat d’aprofitar tot el què succeeix en el moment; l’anomenada veritat de l’instant que sempre és inesperada, fresca i imprevista. I aprofitar-la per activar una dinàmica, per exemplificar qualsevol qüestió, per confrontar un comportament o actitud neuròtica; per fer teràpia.

Per aprofitar cal, prèviament, captar, deixar entrar tot això que està succeint: vet aquí el més complicat perquè generalment ens sentim tant insegurs (terapeutes i clients) que ni ens permetem escoltar, observar, ensumar… captar, en definitiva, tot el què succeeix

Per tant, per mantenir una actitud creativa i autènticament gestàltica es requereix d’una obertura per percebre el què està succeint en el moment present i una habilitat per relacionar-ho i vehicular-ho cap a un objectiu beneficiós per al client.

El terapeuta gestalt és un artista que crea en benefici de la salut del client. S’ha de ser autèntic per crear. Per descomptat que el terapeuta, com l’artista, té recursos tècnics, però allò que realment determina la seva vàlua és precisament el seu atreviment a mostrar-se tal com és i veure les coses tal com són, és a dir tal com es presenten ara i aquí. I això fa por perquè ens espanten les coses que no controlem; ho volem tot ben planificat i estructurat; no som generalment molt amants de les sorpreses. L’artista i el terapeuta estan familiaritzats a endinsar-se per un camí no traçat, sinó que es va fent, com deia Machado, mentre es camina.

L’artista i el terapeuta que utilitzen la tècnica per amagar el què passa en el moment present són una estafa. Un artista que expressa una cosa i que pretén adoctrinar moral o políticament un auditori intentant convèncer-lo d’un idea suposadament meravellosa sense implicar-se personalment (sense mobilitzar el seu interior guiant-se per la seva intuïció i no per un pla estrictament planificat) oferirà una obra morta; pot ser que sigui aplaudida pels incondicionals de la idea defensada o per aquells que tot ho aplaudeixen sempre i quan se’ls mostri quelcom executat d’una manera prou rimbombant. Però en essència no estarà viu.

I l’art no intenta pas convèncer i instruir, sinó que pretén remoure, provocar, sacsejar l’espectador per tal que aquest, en definitiva, se senti més viu.

Una teràpia que no remogui el terapiat està cridada a consolidar el què, com ens recordava Perls, venen a buscar la gran majoria de clients: justificar la seva neura.

També existeixen molts espectadors que no volen pas ser remoguts i que entenen que l’art és un mer entreteniment per, com es diu col·loquialment, passar l’estona. Per sort, hi ha gent per tot. Però no ens confonguem i no venguem gat per llebre: una peça artística per entretenir i alleugerir el pes de l’avorriment dels diumenges no és pas una cosa que hagi de ser censurada, però no és ni de lluny el què representa una obra d’art que sacseja l’ànima de l’espectador sigui el dia que sigui.

De la mateixa manera, en un context terapèutic, una conversa entre una persona que en sap molt i que ha llegit tota la bibliografia freudiana i un pobre ciutadà de peu pot servir per reflexionar i extreure per part d’aquest ciutadà alguna conclusió enginyosa, però dista molt de ser un encontre autèntic entre dues persones (terapeuta i client) que no s’amaguen darrera dels seus rols, que es miren i que s’escolten, ben presents; i d’un encontre autèntic no hi ha cap dubte que en surten coses autèntiques.

L’artista i un terapeuta tenen un denominador comú: no neguen res. I no ho fan perquè qualsevol imput, qualsevol estímul que en el present emeti el client (o el parteneur en el cas del teatre) pot ser un valuós material per treballar: un lleuger moviment de mans, una onomatopeia aparentment buida de contingut, una manera d’encaminar-se a la porta de la consulta… Tot ens parla i cuidar, captar i aprofitar qualsevol detall és feina artística i terapèutica. No tot és aprofitable, evidentment, però, insistim-hi, res és negable en aquest ofici.

De fet, el terapeuta (i això és aplicable a qualsevol tipus d’ensenyament) el què realment ensenya al client és aquesta actitud que en cap moment verbalitza ni explica, sinó que aplica i mostra: l’actitud valenta i honesta de veure el què veu, escoltar el què escolta i ensumar el què ensuma. L’actitud lliure, adulta i responsable, de no amagar el cap sota l’ala i d’encarar la situació tal com ve sense manipular-la ni manipular-se. Sent ensenya a ser. I el què som, com ens recordava el darrer Stanislavski, és molt més interessant que el millor personatge que puguem arribar a interpretar. Confrontar la por al risc i atrevir-se responsablement a mostrar-se autènticament és fer teràpia de debò, tot un art.

Cercar a la web

Oriol Colomer
Membre de l’Equip de l’Escola de l’Ésser
oriolcolomercasas@hotmail.com | 627 630 082
Currículum


ESCOLA
DE L'ÉSSER
Centre de Meditació i Teràpia

Logo Escola de l'Ésser

Rda. General Mitre 230, pral 1a.
08006 BARCELONA
Tel. 932375289

Ús de cookies

Aquest lloc web fa ús de cookies per tal d'oferir una millor experiència d'usuari. Si continueu navegant, considerarem que n'accepteu l'ús. Podeu obtenir més informació consultant la nostra política de cookies.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para ofrecer una mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de su uso. Puede obtener más información consultando nuestra política de cookies.

ACEPTAR
Aviso de cookies