Món terapèutic
Articles
Una mirada a les persones que atenen persones
Se’m va despertant un interès especial per totes aquelles persones que atenen a persones.
Des d’aquí es recull un ampli ventall de situacions. Per una banda, els professionals que la seva tasca és aquesta, atendre a persones: inclouríem especialment tres sectors professionals: Educació, Salut i Treball Social. Als quals se’ls poden afegir molts altres professionals com Funcionaris de Presons, Educadors del temps lliure…
Per altra banda, hi ha un altre grup de persones que també atenen a la persona, des d’una perspectiva familiar o de vincle personal (moltes vegades queden invisibles): aquí podem anomenar a totes les persones que prenen cura de familiars, amics, veïns… malalts o dependents.
La qüestió està en: qui atén als cuidadors? Com es cuiden els cuidadors? Es donen compte de les seves necessitats? La primera premissa és que el cuidador pugui “adonar-se” del desgast que comporta aquesta tasca, adonar-se de les seves necessitats tant a nivell físic com emocional i mental.
En alguns estudis per alguns d’aquests professionals es planteja la “relació d’ajuda” com a part del currículum, on es tracta d’aprendre a ajudar a l’altre. Però no puc donar allò que no tinc.
Per tant, és necessari el procés de consciència interior d’ajuda a un mateix, d’aprendre de la cura d’un mateix, per a poder posteriorment, estar en la disposició de l’autèntica “relació d’ajuda” a una altra persona.
Es necessari obrir-se al “adonar-se compte” d’un mateix, al respecte i a l’amor propi, a l’auto-cura, a contactar amb la pròpia necessitat responsabilitzant-se d’ella. Des d’aquí després es pot establir la veritable relació d’ajuda.
Sense aquest pas previ, una cosa comú amb aquest professionals i cuidadors, és que en nombroses ocasions, senten que no poden cobrir les expectatives de la persona a la que atenen, el que els pot produir, per una banda, tristesa, impotència, ràbia, enfado, desmotivació professional o personal, inconscient desvinculació emocional per protegir-se del patiment… i per una altra, el sentir-se professionalment poc vàlids i/o la seva professió poc vàlida, això pot produir el desànim professional i/o personal i el cansament profund.
Em aquests àmbits professionals (com en tot l’humanístic) es pot caure, amb certa facilitat, en intentar o desitjar “resoldre” la vida de l’altre , veient la seva incomoditat, desintegració, desconsol o patiment. En aquest cas es fa necessari que el cuidador pugui posar l’atenció en: quina és la meva necessitat? Què m’està passant amb el de l’altre? Per així poder buidar el propi i poder posar-se en contacte amb la realitat de la persona que atén, amb el que hi ha present, per veure i integrar l’obvi, i des d’allà fer el possible amb el possible.
Així ho mostra Perls, (1945 edició 2007), “no existeix una altra realitat que el present… qualsevol renúncia al present com el centre de la balança (com el fidel de la nostra vida) portarà una personalitat desequilibrada”. (p. 141).
En molts moments és aquest salt del passat al futur, el produeix el malestar i el patiment. En el present hi ha el que hi ha, i allà, quan me n’adono de que m’he n’he anat al passat o al futur, aleshores és quan puc tornar al present i puc intervenir, perquè només es pot intervenir en el present. Això suposa el responsabilitzar-se del present amb el que hi ha, sense judici.
És necessari alliberar-se d’aquest pes insuportable que, des de la pràctica professional i/o personal, fa mal a la salut, a l’autoestima, a l’auto-concepte de sí mateixos, professional, personal i de l’entorn.
El “adonar-se compte” dels diferents mecanismes amb els que s’actua per evitar el contacte amb aquesta angoixa és alliberador i regenerador, possibilitant responsabilitzar-se només d’allò propi, i aquí sorgeix ja alguna cosa nova. La consciència permet l’expansió cap a una nova construcció.
Posar l’atenció en el que hi ha i en el que em passa amb el que hi ha. Des d’aquí aprenc, actuo i de la meva experiència aprenc. El procés de canvi i transformació ens porta a poder intervenir espontàniament d’una altra manera i això produeix canvis nutritius. A partir d’aleshores, es troba l’arrel que permet integrar i, per tant, aprendre. És un cicle continuat. Viu.
Veig necessari enfocar la mirada cap a l’educacional. Al dir educacional, em refereixo a tot el que “educa”, i puc reconèixer que tot educa o pot educar. És la capacitat que tenim les persones d’aprendre, de descobrir, d’integrar el nou; i la capacitat que tenim, també, d’ensenyar, de mostrar als altres l’après.
Ens mostra Perls (1975, edició 1998) el que es aprendre: “Jo suggeria que aprendre és descobrir. L’aprendre una destresa és el descobriment de que alguna cosa es possible. Ensenyar és mostrar que alguna cosa és possible. Descobrir: des-cobrir, treure la coberta, fer que la cosa o la destresa aparegui, agregar alguna cosa “nova”” (p.79).
La pròpia experiència viscuda ens fa també aquesta funció d’ensenyança-aprenentatge; només hi ha que estar despert, “adonar-se compte” per aprendre.
Una de les clares bases de l’aprenentatge per tothom, i molt especialment per als professionals de l’àmbit humanístic en el seu propi conjunt, és el poder integrar el sentit del “adonar-se compte” del que hi ha, en l’aquí i ara, que permet veure l’obvi, la realitat.
Hem de tenir en compte que en nombrosos moments no es percep la realitat, ja que no es té, al mateix temps, la presència de la part d’un tot, d’una situació (figura) i del tot (fondo), no hi ha una visó integrativa d’ambdues parts. Així que l’actuació pot anar dirigida a la figura (subjectes: alumne, usuari, malalt o situació: malaltia, suspens…) o al fons (criteris que marca la institució, pressions laborals, característiques de l’usuari…), quedant incomplerta i distorsionada la realitat, i per tant també l’actuació. Així mateix, el professional tampoc capta de si mateix aquesta doble perspectiva de figura/fondo (jo i el meu entorn).
Perls, (1947 edició 2007) “… no percebem al mateix temps, la totalitat del que ens rodeja… Seleccionem els objectes d’acord als nostres interessos i aquests objectes es mostren com figures destacades contra un fons borrós “ (p. 67).
Perls, (1975 edició 1998) “En tots els casos, un significat es crea relacionant una figura… amb el fondo contra el qual apareix la figura. El treure una afirmació del seu context fàcilment porta a la falsedat.” (p. 63).
Amb la integració d’ambdós elements és com es pot evitar falsejar la situació. Obrir aquesta mirada permet una intervenció més verdadera, i al mateix temps, poder transmetre (confrontar) al receptor el que hi ha. No és més que veure l’obvi, i l’obvi està en el present, deixant enrere les fantasies que portaran a la deformació que produeix la parcialitat.
En definitiva, tots som aprenents, som alumnes i mestres, cuidadors i cuidats, tot està relacionat amb l’espai que ocupem en cada moment.
Això si, tots, cada un amb si mateix, realitzem les dues funcions: ens mostrem aprenents des de l’adonar-nos, i al fer el procés d’integració d’aquest nou descobriment, ens permet un mestratge per afrontar noves situacions.
Reconec el procés de treball interior com un procés de desaprendre per aprendre. Així que aquí veig el camí. Els nens ho tenen més fàcil, hi ha menys après. Per l’adult, que té una estructura caracterològica i d’actuació més consolidada, és més costosa la re-educació. La avantatge de l’adult es que està tan cansat del “malestar”, que això li dóna la claredat per veure la necessitat que impulsa aquest desaprendre.
Una altra de les peculiaritats d’aquests professionals, té a veure en el treball en equip, ja que, en major o menor mida, tots aquests professionals es relacionen amb un equip de treball i això de per si, acostuma a portar conflictes. Cultivar una actitud d’estar present i responsabilitzar-se (capacitat de respondre) dóna la possibilitat de que cada un faci de mediador amb si mateix, es responsabilitzi de si, i des d’aquí assumeixi les tasques conjuntes o el repartiment de les mateixes. Des de la claredat de que no puc canviar a l’altre, només puc canviar jo.
Recull Claudio Naranjo (1995) sobre el pensament de Perls: “Per ell, ser significa estar aquí ara, estar conscient i ser responsable.” Claudio Naranjo continua: “… Tot i ser tres actituds aparentment diferents, no són més que aspectes o parts d’un mode únic de ser al món. Ser responsable (capaç de respondre) comporta estar present, estar aquí. I estar veritablement present és estar conscient.” (p.15).
La meva experiència m’ha portat a “adonar-me compte”, de manera espontània de que la meva transformació personal produeix un canvi en la manera d’intervenir en el professional, transmetent l’après i integrant des de l’atenció i la creativitat, regenerant el meu compromís amorós des d’una perspectiva integradora. Aquests canvis són útils i beneficiosos, ja que permeten obrir la consciència cap a la humanització individual i col·lectiva. No és una cosa que s’adquireix i es conserva per sempre, es tracta d’un procés viu i per tant en continu procés de mort i reconstrucció.
Es tracta de que aquesta consciència de “nova necessitat” que s’està despertant no sigui callada amb un producte que pot “calmar el malestar” per un moment, com calma la aspirina o l’antibiòtic, ocultant el desequilibri profund. Es tracta de deixar que aquest malestar segueixi el seu curs natural per a que pugui curar-se amb “la medicina autèntica”: el procés integratiu de la persona que obra la consciència, la llibertat, la responsabilitat de si mateix en l’actualització de cada moment.
Despertar de la rutina i la somnolència a on porta la vida sense ser viscuda, només transitada, ocupant-se més del “deure per deure” i el “fer per fer”, que en responsabilitzar-se en el present, del present amb el que hi ha. Des d’aquí poder donar-se compte de la necessitat i ocupar-se realment d’aquesta necessitat, de l’obvi, del que succeeix.
El treball interior per a la pròpia cura i el propi benestar, és nutritiu, vitalitzant, així que té la capacitat de col·laborar en la regeneració d’aquests professionals, tornant la salut i la serenitat davant la seva tasca i, al mateix temps, possibilita una intervenció integrativa cap a alumnes, malalts, usuaris, familiars i, a ser possible, pot aportar sàvia nova a la institució. Per altra banda, la Teràpia permet anar integrant poc a poc el trobat. Es troba molt, i si no es digereix lentament, es perd.
La meditació, els grups: terapèutics, de supervisió, de treball corporal, de teatre, de dansa, de cant … des d’una perspectiva humanista, donen la oportunitat de la trobada amb la necessitat, amb el present, amb l’obvi, permetent responsabilitzar-se del trobat, és a dir, donar una resposta a aquesta necessitat.
La Meditació, des del treball que vinc realitzant en un Grup d’Atenció Creativa, és la meva companya, la meva mestra, la meva guia, m’asserena, em fa estar present, podent diferenciar l’obvi de l’ombra. Em permet aprendre des de l’amor a mi, a posar la mirada compassiva, amor sense judici, des d’on es fàcil veure bellesa en el senzill.
s el descubrimiento vivencial del hecho amoroso sin trampa. Una manera de vivir desde donde construyo una manera de intervenir.
Borja, (1995) “Lo que importa es el camino del guerrero, el camino del paciente. Hay que renunciar a la meta, que lo único que tenga valía sea el camino cotidiano” (p.57)
Bibliografía citada:
BORJA, G. (1995) “La locura lo cura” Vitoria. La Llave.
NARANJO, C. (1995) “La vieja y novísima gestalt” Vitoria. La Llave.
PERLS, F. (1974 Edición1998) “Sueños y existencia” Santiago de Chile. Cuatro vientos.
PERLS, F. (1947 Edición 2007) “Yo hambre y agresión” Madrid. Sociedad de Cultura Valle-Inclán.
